Governar i educar per collons, en diverses llengües

És en les trobades i fòrums empresarials o similars on el president de les Illes Balears dóna el millor de si mateix. No acostuma a freqüentar altres escenaris menys còmodes, com a reunions amb aturats, treballadors, autònoms i petits empresaris, sindicats, o fins i tot compareixences en el Parlament. En la distesa trobada recent que va mantenir amb el grup Gold de l'organització professional BNI ("Business Network International") va deixar anar algunes de les seves perles verbals. Va manifestar la seva preocupació per donar "seguretat jurídica als empresaris trencant la rigidesa". Ens preguntem a quina rigidesa es refereix (si és la relacionada amb el contracte de treball no s'ha assabentat de les últimes reformes laborals del govern central, sustentat pel seu partit), i si també li preocupa la seguretat jurídica dels treballadors.

Per a José Ramón Bauzá és imprescindible dominar "dos, tres, quatre o cinc idiomes, quants més millor". I pretén tal objectiu amb una política de retallades en educació i cultura, cosina germana de la de Wert al govern central. Amb menys professors i més alumnes per aula. Amb centres educatius que han de fer autèntics malabarismes per seguir funcionant (no es cobreixen les baixes de professors, per exemple).

Bauzá diu que aposta pel plurilingüisme en la formació, per garantir la "competitivitat" de les generacions futures de Les Illes: "En Balears apostem pel trilingüisme i pel plurilingüisme per garantir la competitivitat futura dels nostres fills" (sic). Jo creia que a les meves filles les hi educava per adquirir cultura, per armar la persona i la personalitat amb valors ètics i solidaris, per dotar-se d'una consciència crítica. I per aconseguir-ho és menester mamar matemàtiques i física i química; però també filosofia i música; llengües (incloent les clàssiques) i geografia i història, i ciències naturals; sense oblidar l'educació física i esports. Però resulta que no, que estic equivocat. L'educació no és per formar persones, és per constituir i anotar en el registre mercantil titulats competitius.

És per aquesta mercantil competitivitat formativa del liberal i reformista (segons ell mateix es defineix) president del Govern balear, per la qual Bauzá ha imposat el trilingüisme per decret llei. Sense consens amb la comunitat educativa, i burlant-se d'una resolució del Tribunal Superior de Justícia que suspenia cautelarment la seva implantació. És pel que en Balears es compleix la primera setmana de vaga indefinida de personal docent. I és el decret llei del TIL (Tractament Integrat de Llengües) el que ha provocat la conflictivitat, no el trilingüisme per se, com mallen (esforçant-se insistentment) en desinformar determinats mitjans de comunicació.

Al començament del curs escolar nostra filla petita (alumna de tercer cicle de primària) ens va preguntar perquè aquest any les matemàtiques són en castellà, contrariada després d'haver-les estudiat en català en tots els cursos anteriors. Difícil resposta quan, segons ens va dir, també hi havia sorprès tal circumstància als professors.

Escoltem una entrevista a un professor de matemàtiques. Confessa que no es troba capacitat per impartir la seva disciplina en la llengua de Shakespeare. Prefereixo un bon professor de matemàtiques que imparteixi l'assignatura en català amb un nivell digne, a un bon professor d'aquesta assignatura (o una altra) que la imparteixi en anglès amb un nivell mediocre. No es tracta de saber anglès, l'ensenyant ha de dominar-ho amb uns nivells pedagògic i tècnic adequats a la disciplina acadèmica que s'imparteixi.

Un altre arma educativa empunyada per Bauzá, a més de l'anglès, és el català. Uns dies després de la seva trobada "gold" no li va quedar més remei que acudir al ple del Parlament, amb "el seu" TIL de protagonista. Va orar, orgullós, que no defensarà "el català que es parla a Catalunya, sinó el que parlen els nostres pares i avis". La qual és una afirmació sentimentaloide, fal·laç i acientífica. El castellà que parlava la meva mare (que amb prou feines escrivia), àdhuc sent la meva llengua vernacla materna, no és formalment el castellà que parlo i escric, el que he estudiat en el col·legi i en l'institut, i perfeccionat a la universitat.

El català que, fins ara, s'estudia en les Illes Balears és el català estàndard. Estàndard sota la supervisió de l'Institut d’Estudis Catalans (IEC), i que recull les varietats lingüístiques de les illes: el dialecte balear i els seus subdialectes: mallorquí; menorquí; eivissenc; formenterer. Faria bé el senyor Bauzá a comptar amb la Universitat de les Illes Balears (UIB), que assessora en els llibres de text de català balear, on l'hi explicarien doctament. (En comptes d'envoltar-se d'associacions amb noms en català/balear, que defensen la supremacia castellana; i de consellers que no pronuncien ni una sola paraula en català/balear). Segur que li assessoren convenientment, encara que no s'hagi atrevit a acudir a l'acte d'obertura del curs universitari, ni ell ni la seva consellera d'Educació, Cultura i Universitats, Joana Maria Camps —ha de ser per por d'ofegar-se en la "marea verda" de l'ensenyament—. No dubtem dels seus coneixements i perícia farmacèutica, tenint en compte que la seva farmàcia és una de les més rendibles de Balears; però sembla que el seu fort (i el de la seva consellera) no és la filologia.

Si la catalanofòbia del president no ho encegués, i es deixés assessorar per lingüistes i filòlegs, entendria una mica millor què és això del "català estàndard". Es tracta d'establir un cànon lingüístic comú que proveeixi un ús i acrediti uns coneixements i interlocució en tots els territoris catalanoparlants. Seria inaudit escoltar a la presidenta d'Andalusia proclamar que a les escoles andaluses no s'ensenya el castellà que es parla a Castella. Per això va causar estupefacció en la comunitat científica la creació (a la fi dels noranta) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL): pel seu efecte fragmentador de la llengua. L'espanyol també s'ensenya sota un estàndard internacional, amb la supervisió de la Real Acadèmia Espanyola (RAE) i la col·laboració de l'Institut Cervantes; reconeixent les varietats americanes (acadèmies de la llengua; Diccionari panhispànic de dubtes; etcètera).

Però la fragmentació del català no és exclusiva del País Valencià (Comunitat Valenciana) —amb el risc de sumar-se les Illes Balears—. Les Corts d'Aragó s'han inventat l'esperpèntic nom de LAPAO (Llengua Aragonesa Pròpia de l'Àrea Oriental) per denominar al català; i, per dissimular, bategen a l'aragonès com LAPAPYP (Llengua Aragonesa Pròpia de les àrees Pirinenca i Prepirinenca). Sigles que mes bé semblen un embarbussament. Bauzá no està sol en la seva croada.

Mentre el castís Bauzá defensa aferrissadament el castellà (en perill d'extinció) i el balear, la 'chulapa' Esperanza Aguirre s'erigeix en "catalanitzadora" d'Espanya. Emulant al seu col·lega Aznar, està disposada fins i tot a parlar català en la intimitat.

Suso de Toro descrivia molt bé en la seva columna "Admiremos a Cataluña" ("Admirem a Catalunya") alguns dels complexos elements de la desafecció del poble català. Assenyalava, entre altres sociopolítics, aspectes socioculturals com la falta de reconeixement de la literatura catalana, de la seva música. Jo afegiria el nul interès de l'Estat per l'ensenyament de les seves llengües cooficials, fomentant la seva estima i conduint a la percepció de la diversitat idiomàtica com un enriquiment cultural. És incomprensible que no tinguin presència a les escoles i instituts de tota Espanya —i no solament a les escoles oficials d'idiomes—.

En les urnes, per la qual cosa es veu, no solament votem una opció política determinada, també triem la grandària genital. A Balears, i a Espanya, el Partit Popular ens governa per parlamentària majoria absoluta, per governamentals decrets lleis, i per democràtics collons.

El Govern balear de Bauzá es burla de la justícia

El president balear José Ramón Bauzá mai ha deixat de ser un fidel, avantatjat i obedient alumne del seu president de partit i del govern central, Mariano Rajoy. Una de les seves especialitats, en les quals s'atreveix fins i tot a competir amb el seu admirat i barbut cap, són els decrets lleis: els dicten a desenes. Incondicional transponedor de les polítiques nacionals del seu partit, no podia ser menys a l'àrea educativa. Basti com a exemple del seu servilisme la Llei de Costes; després de mobilitzar al Consell Consultiu en la confecció contrarellotge d'un dictamen, preceptiu per recórrer davant el Tribunal Constitucional la precitada llei, comunica per carta (el mateix matí que el Consultiu es reuneix per votar el dictamen) el seu desistiment al recurs.

Bauzá ha fet seva la croada religiosa, classista, ideològica i lingüística, abanderada per la verborrea del ministre d'Educació José Ignacio Wert. Amb l'excusa del trilingüisme (català/castellà/anglès) —que, en el fons, no és mes que restar hores lectives en català—, ha posat potes enlaire el sistema educatiu balear. Emulant al company Wert, en contra de les comunitats docent i científica, resta de partits polítics, sindicats i pares d'alumnes; menyspreant el diàleg i consens.

L'anterior conseller d'Educació, Rafel Bosch (exprofessor de Bauzá), no va fer el treball brut al gust del seu exalumne, i del "ala dura" del Partit Popular balear. Així que Bauzá va buscar un nou braç executor del Decret de Tractament Integrat de Llengües (TIL). Va triar per a tal menester a la menorquina agent de la propietat immobiliària Joana Maria Camps, el coneixement de la qual del món educatiu i docent es limita a la seva època d'estudiant de dret.

Divendres passat la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB), atenent la demanda contra el TIL dels sindicats CCOO, UGT i STEI, suspenia cautelarment el TIL. En el temps rècord de dues hores el Consell de Govern aprovava un decret llei (publicat en el BOIB del dissabte), per blindar l'entrada del TIL al començament del curs escolar divendres que ve. I blindar en un doble sentit: entrada en vigor (ja vigent des del dissabte), i recursos judicials (recurrible únicament davant el Constitucional amb aval de cinquanta parlamentaris nacionals).

És lògic pensar que el Govern tenia el text del decret llei preparat, i "adaptat" a l'argumentació jurídica de la suspensió cautelar dictada pel tribunal superior balear. Qui va filtrar anticipadament la resolució judicial? No és desgavellat opinar que la filtració va provenir de fonts del propi TSJ o satèl·lits.

Camps diu que ho fan "pels nostres nens". Les meves nenes —les meves filles—, que cursen respectivament Primària i ESO, són bilingües (català i castellà) i estudien, amb uns resultats òptims, anglès i alemany. Com a pares inclosos en la comunitat educativa dels 36.000 alumnes balears afectats, no entenem a què ve aquesta cacicada (una més) del govern del Partit Popular en Balears. De moment, i entre molts altres aspectes, és probable que es trobin afectats llibres de text (a uns dies del començament de l'any lectiu).

El Govern assegura que el que han fet és legal. Caldrà veure què opinen juristes independents, especialment pel que fa a l'incompliment de les resolucions judicials i la desobediència a l'autoritat (judicial). Legal o il·legal, la qual cosa és clar la burla absoluta a la justícia, d'una acció política mesquina i d'una inexistent ètica de govern.

Bankia apropa als seus clients menorquins... nadant

Dins del pla de reestructuració de Bankia, que comporta el tancament de 1.100 oficines i l'extinció de 4.500 llocs de feina, el banc-caixa ha anunciat el tancament de la totalitat de les seves tres oficines de Menorca (dues a Maó i una a Ciutadella). Ha enviat una carta als clients indicant que "el trasllat dels seus comptes i dels productes associats a les mateixes és automàtic" i que "no ha de realitzar cap tràmit, ni acudir a la seva oficina".

El trasllat dels comptes i productes és a una oficina de Mallorca, situada en la localitat de Port de Pollença. A tan sol 33 milles nàutiques (61,116 kms.) de Menorca. Si el client no desitja desplaçar-se a tan propera oficina (nedant, amb vaixell, o amb avió), sempre podrà operar per internet "les 24 hores del dia". No, no es tracta d'una broma —encara que estiguin prenent el pèl als clients—, ni és el dia dels Sants Innocents; és cert i real. A la invitació als clients a "visitar l'oficina" li ha faltat, per augmentar el sainet, un paràgraf que expressés el saludable que seria cardiovascularment el desplaçament en canoa, piragua o caiac.

No sabem si aquesta carta "automatitzada", redactada per "l'ordinador" o per alguna ment preclara de la Torre Bankia a Madrid, ha estat supervisada per altres responsables (a València o a Palma) amb algun coneixement elemental i primari de la realitat i de la geografia balear. Potser haguessin caigut en que Les Illes, malgrat tractar-se d'una Comunitat Autònoma uniprovincial, estan separades pel mar Mediterrani.

Com és lògic, els clients s'han sentit insultats. Ja estan cancel·lant els seus "comptes i productes associats", i transferint-los a altres entitats financeres en terra ferma menorquina. No obstant això, pels quals coneixem una mica més de la realitat balear, i la història de Caja Madrid (unida a Bancaixa en l'era Bankia) en les Illes Balears en els darrers lustres, la notícia no ens sorprèn.

Ha estat una entitat que, en les dècades de presència en Balears, mai ha acabat d'integrar-se (probablement tampoc ho ha volgut). Amb una escassa sensibilitat a la cultura i la llengua pròpies, i una més que discreta presència mitjançant l'Obra Social i la Fundació, demostrant la seva mesquinesa per revertir en la societat balear alguna cosa del suculent benefici territorial obtingut. Són les conseqüències d'una gestió exclusivament mercantilista, amb centres de decisió i gestió (política i bancària) centralitzats: a Madrid, a Barcelona, a València. Quan es van implantar centres territorials propis (comercials i de riscos), els seus directius estaven/estan més preocupats a pujar i surar que a integrar-se. Els inconvenients de la insularitat (geogràfics i socioeconòmics) han estat sempre un cavall de batalla en les relacions laborals, compresos a Madrid només de boca; i amb aquest fer botifarra als menorquins, podem dir que els clients no tenen un tracte privilegiat respecte als empleats.

Dels catorze empleats de Bankia a Menorca, sembla ser que tretze ja han rebut la carta d'acomiadament. Tan sol un empleat ha rebut l'oferta de trasllat a l'oficina de Port de Pollença. Mostra brutal de l'arma de la retrògrada i inútil reforma laboral del Govern del Partit Popular (reforma per acomiadar, no per crear ocupació), carregada amb les bales del ERO signat pels sindicats més representatius de Bankia. Sòlids són els principis pels quals comença el banquer Goirigolzarri.

Reforma laboral: d’assalariat a captaire

Ja ho va dir De Guindos a l’estranger (com acostuma el PP): la reforma laboral serà “extremadament agressiva”. Després va dissimular: “contra l’atur”. I excessivament dòcil amb l’acomiadament, li va faltar afegir. Ho va murmurar ben alt, perquè ho sentissin els mercats.

I clar que és agressiva (i absent del programa electoral del Partit Popular, per variar). La major caiguda de drets, en una sola destralada, des que està vigent l’Estatut dels Treballadors (ET), de 10 de març de 1980 (BOE del 14 de març).

Fem un abreujat recorregut per alguns elements de la reforma, que ha tallat amb precisió de cirurgià els principis del Dret del Treball; operant sobre les relacions laborals espanyoles, a favor de la part més forta: l’empresari.

Acomiadament totalment gratis i lliure durant el primer any (període de prova) dels nous contractes per a empreses de menys de 50 treballadors. (En 2008 el pes de les microempreses, amb plantilla entre 1 i 9 empleats, a Espanya era del 93,1%; font: Eurostat/INE 2012).

L’acomiadament (extinció de contractes indefinits, clar) improcedent indemnitzat serà el de 33 dies/any, màxim 24 mensualitats; en lloc del de 45 dies/any, màxim 42 mensualitats. Aquesta última indemnització serà només per als contractes vigents fins a la reforma (i que estiguin sota aquesta indemnització), i pel temps treballat fins a l’entrada en vigor de la mateixa (BOE de l’11 de febrer). Després t’aplicaran la primera, més barata.

Universalitza l’acomiadament de 20 dies/any. La indemnització de l’extinció del contracte indefinit, en cas d’acomiadament procedent per causes objectives, serà de 20 dies/any, amb un màxim de 12 mensualitats. Substituirà al conegut com a “acomiadament exprés”; aquest esquizofrènic acomiadament introduït en l’era Aznar (i mantingut en l’era Zapatero), en el qual l’empresari et posava al carrer, reconeixent que ho feia de forma “improcedent”, i dipositant la indemnització a la teva disposició (estalviant-se, a més, els salaris de tramitació). També serà l’acomiadament més utilitzat, ja que es presumirà que l’acomiadament és procedent, mentre que un jutge no digui el contrari; és a dir, si vols barallar per una major indemnització, demanda en el Jutjat Social.

Els salaris de tramitació (els que l’empresa ha d’abonar al treballador, des de l’acomiadament fins a la sentència) operaran únicament en els casos de readmissió del treballador. Salaris de tramitació que l’empresari ja s’estalviava amb els citats i habituals “acomiadaments exprés”, aplicats fins a aquesta reforma.

Conveni d’empresa per sobre del conveni del sector. En reduir l’àmbit jeràrquic i funcional de la negociació, també es redueix la capacitat reivindicativa i de força negocial de la part social (suposant que existeixi representació dels treballadors, inusual en les pimes; o bé estarà molt condicionada per l’obediència al patró). Divideix i venceràs.

Facilitats per a la no aplicació del conveni col•lectiu d’àmbit superior (el famós “despenjament”), ja generosament regulat en la legislació laboral anterior.

Ultractivitat dels convenis col•lectius (conservació de drets, una vegada vençuts). Es limita a 24 mesos. És a dir, als dos anys de la seva caducitat, s’estarà a les condicions “a pèl” de l’Estatut dels Treballadors (ET), partint de zero.

Eliminació de l’autorització administrativa prèvia en els Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO).
Bastarà amb la disminució “persistent” dels ingressos o vendes, sense que hi hagi pèrdues. Una altra qüestió que hauran de modular els tribunals.

Barra lliure per acomiadar i modificar substancialment les condicions de treball. Després, si vols, acudeix al Jutjat social. Judicialització que, dit sigui de pas, sobrecarregarà molt més els ja desbordats jutjats socials.

Fàcil modificació empresarial de les retribucions, la jornada i l’horari, el sistema de rendiment, entre uns altres. L’empresari podrà, de forma senzilla i unilateral, rebaixar el salari. (“Raons econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció”). Si no estàs conforme pots anar-te, però amb una indemnització de 20 dies/any (màxim de 9 mensualitats).

Classificació professional i mobilitats funcional i geogràfica. Amplíssimes mobilitats funcional i geogràfica, a gust i desig de l’empresa.

Cura amb posar-se malalt (sense baixa mèdica, i menys de 21 dies). Eliminació del requisit que l’absentisme del 20% en 2 mesos consecutius, o el 25% en 4 discontinus (tots dos en un període de 12 mesos), hagi d’acompanyar-se d’un absentisme en el centre de treball major d’un 2,5% (ja reduït a la meitat en l’era Zapatero).

El autoengany de “mentre em paguin la nòmina a final de mes” s’estavellarà amb l’arma, carregada amb munició de gran calibre, de la nova normativa laboral.

Tampoc servirà per crear ocupació (sinó per acomiadar molt més barat), sense un estímul social a la recuperació econòmica, i amb contínues retallades econòmiques i socials.

La reforma laboral càrrega sobre l’esquena (més encara) i la butxaca dels treballadors el robatori impune perpetrat pels responsables, grans banquers i financers (la immensa majoria dels quals segueix en llocs similars i clau de gestió i decisió), participat i consentit pels governs i els polítics de torn. La càrrega no solament és econòmica, sinó de caiguda de drets, i serveix d’eina i fuet dels empresaris contra els seus treballadors-esclaus. Responsables pertanyents al que es ve denominant com “els mercats”, persones delinqüents que segueixen incrementant les seves grans fortunes a costa de les arques públiques i el sofriment del poble, i dels drets laborals, socials, econòmics i de serveis públics de tots els ciutadans.

La reforma laboral desenvolupa i avança en la involució des de la figura de treballador-assalariat a la de treballador-captaire.

La reforma laboral “Rajoy” injecta en vena als assalariats una altra gran dosi de por, una eina més dels patrons per disciplinar serfs.

Méndez i Toxo, ens heu tornat a vendre als treballadors

Camarades Cándido Méndez i Ignacio Fernández Toxo, ho heu tornat a fer. El 25 de gener heu signat, juntament amb les patronals CEOE i CEPYME, l'anomenat "II Acord per a l'Ocupació i la Negociació Col·lectiva 2012, 2013 i 2014".

Secretaris generals dels, en temps, sindicats de classe (obrera); ja fa tant de temps, que ni ens acordem. Sindicats tots dos, UGT i CCOO, al servei del govern i dels grans patrons de torn.

Heu signat un acord que conté, per enèsima vegada, atacs frontals contra els interessos i els drets de la classe treballadora.

Entre unes altres, disposeu de matèries tals com: estructura de la negociació col·lectiva, flexibilitat, ocupació, formació, promoció, teletreball, criteris en matèria salarial, inaplicació negociada en l'empresa de determinades condicions de treball pactades en els convenis col·lectius sectorials, etc.

En quin sentit?: pèrdua de poder adquisitiu durant tres anys; flexibilització de la jornada i dels salaris i la retribució, a cop empresarial, amén de la modificació de les condicions de treball i de torns; vinculació dels salaris a la productivitat, però no dels beneficis empresarials a la seva reinversió en l'empresa; mobilitats funcionals i geogràfiques; despenjament del conveni col·lectiu...

Elements que condueixen a la individualització –més encara– de les condicions de treball, i a una major desprotecció en els àmbits productius i negocials inferiors: les petites i mitjanes empreses (majoria a Espanya), sense representació unitària dels treballadors.

Obeïu els obscens designis de retallades econòmiques, socials i laborals; d'institucions ultraliberals tals com el Banc Central Europeu i la Unió Europea; capitanejats per "Merkozy" (més Merkel que Sarkozy...), i coexecutades pel seu obedient subordinat Rajoy.

Després de tots els regals lliurats en l'acord a les grans patronals (incloses les bancàries), el vostre president del govern de l'estat espanyol anuncia (a l'estranger), entre somriures, que la reforma laboral li valdrà una vaga general. Ja veieu que "els mercats" són insaciables, per moltes ofrenes que se'ls dediquin; per molt que es col·labori i participi en la por amb el qual adormen als ciutadans i als treballadors.

Quina legitimitat tindreu per convocar-li a Rajoy la seva "merescuda" vaga general?

A canvi de quin i/o per a qui signeu aquests regals als rancis grans patrons espanyols?

Fareu algun dia alguna cosa per intentar recuperar la solidaritat obrera i la consciència sindical i de classe? I el respecte de les vostres bases cap a les cúpules sindicals?

El primer Banc (de València) de la nova Bankia en ser intervingut

El que són els nombres. 3 milions d’euros li va prestar el Banc de València a l’exemple de bon polític, per a Mariano Rajoy, l’exministre Jaume Matas. El préstec era per a la seva fiança, que és molt dur dormir en la presó, i la garantia el seu modest palauet de Palma de Mallorca, taxat en 4 milions d’euros.

Amb un retard sospitós, que el banc estava molt ocupat a tapar el seu forat com per a caminar amb execucions de deutes milionaris (segurament sí tenen temps per a desnonar a les famílies que no poden pagar la seva hipoteca), el palauet es troba actualment en procés de subhasta judicial, ja que el Molt Honorable Expresident del Govern de les Illes Balears no paga el seu deute.

I 3 milions per 1.000, són 3.000 milions d’euros el que ens va a costar als contribuents, en diners públics, el forat d’1.000 milions d’euros del Banc de València: 1.000 milions en vena, més altres 2.000 milions a crèdit.

El xec, endossat pel Banc d’Espanya, el signa el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB). El compte la paguem tots els ciutadans. Ah!, per si se’ns havia oblidat: es tracta d’un préstec, que el banc ha de retornar, amb interessos.

Bankia ha llevat ferro a l’assumpte, encara que el banc de Bancaixa està participat en un 27% pel Banco Financiero y de Ahorros (BFA), la matriu de Bankia. No podia ser d’una altra forma: paguen els diners públics.

Fins i tot Rodrigo Rato agraeix a José Luis Olives (expresident del PP en la Generalitat Valenciana, president de Bancaixa, expresident de Banc de València) la seva dimissió de les vicepresidències de BFA i Bankia. És que, el Sr. Olives, ha renunciat als 3 milions d’euros d’indemnització per abandonar els seus càrrecs, i no ho sabem?

Quan veurem en la presó als gestors responsables del saqueig de les entitats de crèdit? Segueixen gestors d’aquesta mena en llocs de responsabilitat, en les caixes i en els bancs de caixes?

S’han intervingut tres caixes d’estalvi. El primer banc de la nova banca, té l’honor de comptar amb el primer banc intervingut, de les quatre entitats que ho han sigut en els últims mesos.

Barra lliure de diners públics a la banca privada

A Miguel Ángel Fernández Ordóñez, àlies MAFO, pel que li queda de manar? –mesos– ja es pot cagar.

Ja ho va dir fa dos anys: “¡Lo único que yo tengo que hacer con las cajas es coger un bate de béisbol y liarme a palos hasta que acabe con todas!”.
I ha complert la seva paraula. En un temps rècord ha privatitzat/bancaritzat a les caixes d’estalvis/obres socials, amb milers de milions d’euros de diners públics. I ho ha fet no amb la violència física, sinó a cop de reformes legislatives, amb la col•laboració necessària governamental i la connivència política, i la gaubança de la gran banca.

Encara quedem veus demandant que les caixes d’estalvis/obres socials, rescatades i reflotades amb diners públics, es converteixin en una autèntica Banca Pública Social, i no es reconverteixin en bancs privats.

Comentava MAFO recentment que “después de la borrachera que se produjo entre los años 1994 y 2006, (y) que hizo que el sector creciera por encima de lo que el país se podía permitir”.

Doncs bé, després de la ressaca de 2007-2010 tornem a la barra lliure: amb 7.551 milions d’euros de diners públics injectats (de moment).
Als quals cal sumar altres 5.838 mm € “privats”, fins a aconseguir l’esgarrifosa xifra de 13.389 milions d’euros de cost.

Barra lliure, per aixecar l’economia i ajudar a la societat? De moment sembla que no. Per acomiadar mitjançant EROs a milers de treballadors, i consumar l’enginyeria financera dels bancs de caixes. En els acomiadaments les indemnitzacions són tant més daurades com més pugem en l’escalafó (fins a arribar a proporcions que el cost de l’acomiadament d’un directiu iguali al de setanta treballadors).

També serveix per a les retribucions dels executius, directius i consellers dels flamants bancs de caixes. Una de les excuses utilitzades per privatitzar les caixes d’estalvi, la de la professionalització i despolitització, cau. Estem veient l’entrada de (ex)polítics, amb remuneracions milionàries. Per a mostra el botó del grup Banco Financiero y de Ahorros (BFA)/Bankia, SA; amb els seus Rato, Olivas, Chozas, Fernández Norniella, Rodríguez-Ponga, etc.

En la seva contínua locuacitat MAFO contribueix a buidar més les arques públiques quan declara que “La CAM es lo peor de lo peor”. Sorprenent. Per ventura no és la institució que governa, el Banc d’Espanya, la responsable de vigilar a les entitats financeres?

La realitat demostra que no ha vigilat molt, o bé ho ha fet amb els seus objectius megalòmans i interessats. També sabem que el Senyor Ordóñez no ha fet molt cas de les veus d’alarma transmeses per l’Inspecció del Banc d’Espanya.

Si les seves intervencions públiques l’hi permeten hauria de comentar-li a Rajoy que, quan es refereixi a les institucions financeres, deixi d’esmentar a les caixes d’estalvis, de quines caixes d’estalvis parla?

Barra lliure, paguem els ciutadans.

Defensa de la llengua catalana (per un madrileny de naixement)

He nascut a Madrid. Vaig arribar a les Illes Balears l'any 1996. Abans de venir coneixia que Les Illes posseïen una llengua pròpia (des de fa segles), cooficial juntament amb el castellà –Constitució Espanyola–. Ho he estudiat (des dels pocs mesos d'estar aquí), i tinc l'orgull i la satisfacció d'haver obtingut un Certificat de català.

I dic català no només perquè ho posa el certificat. També perquè ho diu l'Estatut d'Autonomia ("llengua pròpia de les Illes Balears"). I perquè el català, en la seva varietat de Les Illes, és l'usat segons l'estàndard de l'Institut d'Estudis Catalans, IEC, adaptat al marc dialectal per la secció filològica de la Universitat de les Illes Balears (UIB), l'òrgan consultiu del Govern Balear. El català adopta a cada illa els seus dialectes locals: mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer.

Entenc i visc el conèixer una altra llengua com un enriquiment cultural. Com a instrument d'integració social i reconeixement del fet diferencial soci-lingüístic.

Les meves dues filles són mallorquines; filles de pares castellanoparlants. Estan en dos nivells educatius diferents: una en l'ESO, i una altra en Primària. Fins ara han estudiat en un model educatiu 50% català/castellà. Entre les assignatures impartides en català estan les Matemàtiques i Coneixement del Medi. Dominen perfectament el català i el castellà (a més d'estudiar anglès i alemany). Han obtingut sempre unes notes excel·lents.

Les llengües perviuen no només per la transmissió oral, sinó pel suport institucional i econòmic dels governs i dels mitjans de comunicació i expressió –per això, per exemple, l'esperanto és una llengua minoritària, i s'han mort tants milers de llengües i dialectes–.

Serveixi aquest breu relat per reivindicar l'enriquiment que suposa l'aprenentatge i ús de les llengües de l'Estat.

A Catalunya, amb la polèmica causada per la interpretació que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) fa d'una sentència del Tribunal Suprem (TS), i l'actitud del Partit Popular (PP) de Catalunya (i el "nacional"), l'ambient està calent.

En Balears tenim l'actitud i accions polítiques del PP balear contra el català. Una recent sentència del TSJ de Balears, favorable a l'ús del català en l'Administració pública, ha estat interpretada pel PP de Bauzá com a fruit d'un "context" diferent (a l'actual).

Actituds com les descrites solament poden generar frustracions, desil·lusions i desafeccions. Espero i confio que els polítics i els jutges sàpiguen interpretar adequadament el nivell de normalització lingüística aconseguit socialment, i que no es vegi truncat i en reculada per les seves decisions.

"El rei traïdor" (Bartomeu Mestre i Sureda) - Balutxo dixit

Entre les històries poc conegudes que he divulgat, aquesta és de les més vergonyants i amagades. El 26 de novembre de 1931, les Corts republicanes signaren una llei que declarava Alfons XIII culpable d'alta traïció i el desposseïa, a ell i als seus descendents, de tots els títols. Aquella llei va ser abolida il·legalment per Franco, l'any 1938, en ple aixecament feixista militar. Els qui tramaren la mal anomenada "transició" (una restauració borbònica més) feren els ulls grossos. El resultat? Una democràcia condicionada i en llibertat condicional.



Alfons XIII posa una medalla a Franco

***

I què, si les mares ploraven
amb el més gran desconsol?
I què, si a l’estat espanyol
els pirates governaven?
Si a ell no li faltaven
a dotzenes les querides,
jovenetes i garrides,
el molestava molt poc
que lluitant en el Marroc
s’hi perdessin tantes vides!

Els versos, de Pere Capellà, popularitzats per Biel Majoral, són extrets del CD Cançons Republicanes. El protagonista és Alfons XIII i la cançó esmenta la mortaldat que hi va haver al Marroc. La primera derrota, el 27 de juliol de 1909 (fa poc més de 100 anys) va ser en el Barranco del Lobo. Hi moriren molts de reservistes catalans embarcats només una setmana abans a Barcelona, enmig d’una protesta ciutadana que desencadenà la Setmana Tràgica. La segona gran derrota, el desastre d’Annual, va ser el 22 de juliol de 1921. Hi moriren més de 23.500 homes (20.000 de l’exèrcit colonial espanyol). En aquells 12 anys, moriren més de 50.000 soldats. El fracàs s’havia d’imputar als generals Franco, Millán Astray, Dámaso i Silvestre. Només el darrer assumí responsabilitats i es va suïcidar. Això no obstant, la pressió popular exigí obrir una investigació que seria coneguda com "l’expedient Picasso”, amb el llinatge del general instructor, Juan Picasso, el qual va decidir una cosa tan insòlita com arribar fins a les darreres conseqüències, caiga quien caiga y sin exclusiones.

L’expedient posava en evidència les irregularitats i la corrupció de l’exèrcit espanyol a Àfrica i la implicació del rei d'Espanya. La informació era de tal magnitud que, l’agost de 1921, Alfons XIII encarregà a l’anticatalanista Antoni Maura la formació d’un nou govern. Era el peix que es mossegava la cua. Tota una ironia, perquè Maura havia caigut l’any 1909, arran del descrèdit internacional per la repressió de la Setmana Tràgica, especialment l’afusellament de Ferrer Guàrdia. En tot cas, la investigació va continuar i l’abril de 1922 Picasso lliurava 2.433 fulls al Congrés dels Diputats. Les filtracions a la premsa demostraven que l’instructor no s’havia deixat intimidar per les orientacions del general Berenguer de limitar-se als fets bèl·lics i evitar referir-se a les ordres superiors.

La comissió del Congrés havia d’emetre el dictamen dia 1 d’octubre de 1923, però tres setmanes abans Miguel Primo de Rivera, amb el suport i estímul d’Alfons XIII, instaurà la dictadura militar i ordenà destruir l’expedient. Per sort, Mateo Sagasta n’amagà una còpia a la Escuela de Ingenieros Agrónomos que dirigia i l'abril de 1931, arran de la proclamació de la República, el va tornar al Congrés. Això va permetre reprendre els tràmits interromputs i acusar formalment l’exrei d’actuar per damunt de les seves facultats, de ser responsable d’instaurar una dictadura militar, de perjur, de suprimir els drets, garanties i llibertats dels ciutadans, de violar la Constitució en vigor, d’alta traïció, d’actuar contra el poble, de fomentar un exèrcit per enfortir el seu poder absolutista, d’estimular les matances d’Àfrica, d’actuar contra la voluntat del poble i del delicte de lesa majestat.

Després dels debats corresponents, dia 26 de novembre de 1931, les Corts espanyoles publicaren la Llei que condemnava in absentia l’acusat: Las Cortes Constituyentes declaran culpable de alta traición, como fórmula jurídica que resume todos los delitos del acta acusatoria, al que fue rey de España, quien, ejercitando los poderes de su magistratura contra la Constitución del Estado, ha cometido la más criminal violación del orden jurídico del país, y, en su consecuencia, el Tribunal soberano de la nación declara solemnemente fuera de la ley a don Alfonso de Borbón y Habsburgo-Lorena. Privado de la paz jurídica, cualquier ciudadano español podrá aprehender su persona si penetrase en territorio nacional. Don Alfonso de Borbón será degradado de todas sus dignidades, derechos y títulos, de los cuales el pueblo español, por boca de sus representantes, le declara decaído, sin que pueda reivindicarlos jamás ni para él ni para sus sucesores. Sí, ho heu llegit bé!

El 1938, en plena rebel·lió militar i il·lícitament, Franco derogà la llei i, el 1969, designà successor el nét del condemnat. Ordenà destruir l’expedient (no debades, Franco era un dels majors responsables dels crims contra els marroquins), però va ser inútil, perquè la documentació es publicà a Buenos Aires. Entre d’altres, hi apareix el tinent coronel Ricardo Fernández Tamarit, anys després jutge instructor de l'expedient contra el batle Emili Darder a qui condemnaren a mort i afusellaren.

De tot això, no se'n parla ni poc ni gens. Al contrari, s'ha tirat sal a les totes contra la memòria. D'aquesta manera, s'ha enterrat una altra història que ens han amagat els grans còmplices del silenci: els autors dels infectes programes escolars d'un postfranquisme inscrit en la vigent restauració borbònica.

balutxo | HISTÒRIES AMAGADES | dilluns, 26 de setembre de 2011

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/205541