Entre les històries poc conegudes que he divulgat, aquesta és de les més vergonyants i amagades. El 26 de novembre de 1931, les Corts republicanes signaren una llei que declarava
Alfons XIII culpable d'alta traïció i el desposseïa, a ell i als seus descendents, de tots els títols. Aquella llei va ser abolida il·legalment per
Franco, l'any 1938, en ple aixecament feixista militar. Els qui tramaren la mal anomenada "transició" (una restauració borbònica més) feren els ulls grossos. El resultat? Una democràcia condicionada i en llibertat condicional.
Alfons XIII posa una medalla a Franco***
I què, si les mares ploraven
amb el més gran desconsol?
I què, si a l’estat espanyol
els pirates governaven?
Si a ell no li faltaven
a dotzenes les querides,
jovenetes i garrides,
el molestava molt poc
que lluitant en el Marroc
s’hi perdessin tantes vides!Els versos, de
Pere Capellà, popularitzats per
Biel Majoral, són extrets del CD Cançons Republicanes. El protagonista és
Alfons XIII i la cançó esmenta la mortaldat que hi va haver al Marroc. La primera derrota, el 27 de juliol de 1909 (fa poc més de 100 anys) va ser en el Barranco del Lobo. Hi moriren molts de reservistes catalans embarcats només una setmana abans a Barcelona, enmig d’una protesta ciutadana que desencadenà la
Setmana Tràgica. La segona gran derrota, el desastre d’Annual, va ser el 22 de juliol de 1921. Hi moriren més de 23.500 homes (20.000 de l’exèrcit colonial espanyol). En aquells 12 anys, moriren més de 50.000 soldats. El fracàs s’havia d’imputar als generals
Franco,
Millán Astray,
Dámaso i
Silvestre. Només el darrer assumí responsabilitats i es va suïcidar. Això no obstant, la pressió popular exigí obrir una investigació que seria coneguda com "l’expedient Picasso”, amb el llinatge del general instructor,
Juan Picasso, el qual va decidir una cosa tan insòlita com arribar fins a les darreres conseqüències, caiga quien caiga y sin exclusiones.
L’expedient posava en evidència les irregularitats i la corrupció de l’exèrcit espanyol a Àfrica i la implicació del rei d'Espanya. La informació era de tal magnitud que, l’agost de 1921,
Alfons XIII encarregà a l’anticatalanista
Antoni Maura la formació d’un nou govern. Era el peix que es mossegava la cua. Tota una ironia, perquè Maura havia caigut l’any 1909, arran del descrèdit internacional per la repressió de la Setmana Tràgica, especialment l’afusellament de
Ferrer Guàrdia. En tot cas, la investigació va continuar i l’abril de 1922
Picasso lliurava 2.433 fulls al Congrés dels Diputats. Les filtracions a la premsa demostraven que l’instructor no s’havia deixat intimidar per les orientacions del general
Berenguer de limitar-se als fets bèl·lics i evitar referir-se a les ordres superiors.
La comissió del Congrés havia d’emetre el dictamen dia 1 d’octubre de 1923, però tres setmanes abans
Miguel Primo de Rivera, amb el suport i estímul d’
Alfons XIII, instaurà la dictadura militar i ordenà destruir l’expedient. Per sort,
Mateo Sagasta n’amagà una còpia a la Escuela de Ingenieros Agrónomos que dirigia i l'abril de 1931, arran de la proclamació de la República, el va tornar al Congrés. Això va permetre reprendre els tràmits interromputs i acusar formalment l’exrei d’actuar per damunt de les seves facultats, de ser responsable d’instaurar una dictadura militar, de perjur, de suprimir els drets, garanties i llibertats dels ciutadans, de violar la Constitució en vigor, d’alta traïció, d’actuar contra el poble, de fomentar un exèrcit per enfortir el seu poder absolutista, d’estimular les matances d’Àfrica, d’actuar contra la voluntat del poble i del delicte de lesa majestat.
Després dels debats corresponents, dia 26 de novembre de 1931, les Corts espanyoles publicaren la Llei que condemnava in absentia l’acusat:
Las Cortes Constituyentes declaran culpable de alta traición, como fórmula jurídica que resume todos los delitos del acta acusatoria, al que fue rey de España, quien, ejercitando los poderes de su magistratura contra la Constitución del Estado, ha cometido la más criminal violación del orden jurídico del país, y, en su consecuencia, el Tribunal soberano de la nación declara solemnemente fuera de la ley a don Alfonso de Borbón y Habsburgo-Lorena. Privado de la paz jurídica, cualquier ciudadano español podrá aprehender su persona si penetrase en territorio nacional. Don Alfonso de Borbón será degradado de todas sus dignidades, derechos y títulos, de los cuales el pueblo español, por boca de sus representantes, le declara decaído, sin que pueda reivindicarlos jamás ni para él ni para sus sucesores. Sí, ho heu llegit bé!
El 1938, en plena rebel·lió militar i il·lícitament,
Franco derogà la llei i, el 1969, designà successor el nét del condemnat. Ordenà destruir l’expedient (no debades,
Franco era un dels majors responsables dels crims contra els marroquins), però va ser inútil, perquè la documentació es publicà a Buenos Aires. Entre d’altres, hi apareix el tinent coronel
Ricardo Fernández Tamarit, anys després jutge instructor de l'expedient contra el batle
Emili Darder a qui condemnaren a mort i afusellaren.
De tot això, no se'n parla ni poc ni gens. Al contrari, s'ha tirat sal a les totes contra la memòria. D'aquesta manera, s'ha enterrat una altra història que ens han amagat els grans còmplices del silenci: els autors dels infectes programes escolars d'un postfranquisme inscrit en la vigent restauració borbònica.
balutxo | HISTÒRIES AMAGADES | dilluns, 26 de setembre de 2011http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/205541
